Es calcula que cap al segle I de la nostra era, les elits de la societat ibera abandonaren la llengua ibèrica i cap al segle III desaparegué definitivament. No pogué sobreviure enfront de l’embranzida del llatí, que cada vegada era més popular i disposava d’uns mitjans contra els quals no podia competir. Està demostrat que quan una llengua és abandonada per les elits, comença el seu declivi.
Coneixem testimonis d’escriptura deixats pels ibers, malauradament no podem llegir-lo, no contem encara amb cap Pedra Rossetta que ens done un poc de llum. Ningú va considerar que era important elaborar algun tipus d’obra en llatí i ibèric, de manera que els testimonis escrits ens ajuden poc a conéixer més sobre aquesta cultura.
Com que aquests temes es basen més en suposicions que en proves comprovades, es pensa que ocupava una àrea d’extensió des del sud de França fins a les costes orientals d’Andalusia, més o menys el mateix territori que ocupaven els ibers. Encara que, com que aquests mai configuraren una unitat política, tampoc podríem pressuposar la unitat d’una llengua en un territori tan vast. Així les coses hom parla de tres grans territoris amb tres grans variants, basats en la utilització de tres mètodes d’escriptura distints.
Els ibers feien servir tres alfabets distints, dos sil·labaris i un basat en la llengua grega. També coneguem fragments escrits en alfabet llatí o grec però són més aviat anecdòtics. Basant-nos en aquests tres sistemes, es consideren tres territoris: un des del sud de França fins al riu Xúquer, territori dels laietans, edetans, ilergetes i ilercavons. Una segona àrea estaria compresa per les terres murcianes, Andalusia i l’actual província d’Albacete, el territori dels oretans i bastetans. Finalment ens quedaria la zona fronterera entre ambdues, la dels contestans, en què s’han trobat els fragments d’escriptura ibèrica alfabètica d’influència grega. Curiosament no s’ha trobat cap assentament grec en aquesta àrea des que s’han descartat les relacions d’Hemeroskopeion, Alonis i Akra Leuké amb el món grec. Desconeixem si cadascuna reflecteix una llengua distinta o si les tres representen la mateixa llengua.
L’origen dels ibers ens podria donar més informació, però tampoc disposem de molta més informació. En principi es va defensar un origen nord-africà, relacionant els noms iber i berber. D’altres van defensar un origen europeu, relacionant la Ibèria nostra amb la Ibèria caucàsica de les fonts gregues. Ambdues hipòtesis arrossegaven la idea que a la Península no havia pogut mai sorgir res original i que per força qualsevol cultura havia de ser forana. Ara en canvi tenen més vigor les teories que defensen un origen autòcton, és a dir, la cultura ibèrica era una evolució de les cultures del bronze peninsulars. Ara bé, quin era el seu territori nuclear? Alguns defensen que el nord de Catalunya, d’altres el situen en la zona dels Pirineus i uns altres opinen que el focus original és l’àrea central del País Valencià.
També s’ha volgut relacionar la llengua dels ibers amb l’eusquera, car ambdues llengües presenten certes similituds. Això sí, el basc no ens ha ajudat a comprendre millor els textos ibèrics, tal com hauria d’haver pogut fer si estigueren relacionades. Ara bé, pot ser ambdues llengües deriven d’una llengua anterior, alguna de les anomenades llengües aquitanes. El fet és que comparar basc i ibèric és un error, és com si compararem el català amb la llengua dels umbris, és cert que ambdues llengües deriven d’una anterior però entre una i l’altra hi ha més de dos mil anys de distància. Aleshores haurem d’esperar futurs treballs per vessar un poc més de llum sobre la qüestió.