LA LLENGUA DELS IBERS

Transcripció a partir d’un fragment de plom amb escriptura ibèrica.

Es calcula que cap al segle I de la nostra era, les elits de la societat ibera abandonaren la llengua ibèrica i cap al segle III desaparegué definitivament. No pogué sobreviure enfront de l’embranzida del llatí, que cada vegada era més popular i disposava d’uns mitjans contra els quals no podia competir. Està demostrat que quan una llengua és abandonada per les elits, comença el seu declivi.

Coneixem testimonis d’escriptura deixats pels ibers, malauradament no podem llegir-lo, no contem encara amb cap Pedra Rossetta que ens done un poc de llum. Ningú va considerar que era important elaborar algun tipus d’obra en llatí i ibèric, de manera que els testimonis escrits ens ajuden poc a conéixer més sobre aquesta cultura.

Com que aquests temes es basen més en suposicions que en proves comprovades, es pensa que ocupava una àrea d’extensió des del sud de França fins a les costes orientals d’Andalusia, més o menys el mateix territori que ocupaven els ibers. Encara que, com que aquests mai configuraren una unitat política, tampoc podríem pressuposar la unitat d’una llengua en un territori tan vast. Així les coses hom parla de tres grans territoris amb tres grans variants, basats en la utilització de tres mètodes d’escriptura distints.

Els ibers feien servir tres alfabets distints, dos sil·labaris i un basat en la llengua grega. També coneguem fragments escrits en alfabet llatí o grec però són més aviat anecdòtics. Basant-nos en aquests tres sistemes, es consideren tres territoris: un des del sud de França fins al riu Xúquer, territori dels laietans, edetans, ilergetes i ilercavons. Una segona àrea estaria compresa per les terres murcianes, Andalusia i l’actual província d’Albacete, el territori dels oretans i bastetans. Finalment ens quedaria la zona fronterera entre ambdues, la dels contestans, en què s’han trobat els fragments d’escriptura ibèrica alfabètica d’influència grega. Curiosament no s’ha trobat cap assentament grec en aquesta àrea des que s’han descartat les relacions d’Hemeroskopeion, Alonis i Akra Leuké amb el món grec. Desconeixem si cadascuna reflecteix una llengua distinta o si les tres representen la mateixa llengua.

L’origen dels ibers ens podria donar més informació, però tampoc disposem de molta més informació. En principi es va defensar un origen nord-africà, relacionant els noms iber i berber. D’altres van defensar un origen europeu, relacionant la Ibèria nostra amb la Ibèria caucàsica de les fonts gregues. Ambdues hipòtesis arrossegaven la idea que a la Península no havia pogut mai sorgir res original i que per força qualsevol cultura havia de ser forana. Ara en canvi tenen més vigor les teories que defensen un origen autòcton, és a dir, la cultura ibèrica era una evolució de les cultures del bronze peninsulars. Ara bé, quin era el seu territori nuclear? Alguns defensen que el nord de Catalunya, d’altres el situen en la zona dels Pirineus i uns altres opinen que el focus original és l’àrea central del País Valencià.

També s’ha volgut relacionar la llengua dels ibers amb l’eusquera, car ambdues llengües presenten certes similituds. Això sí, el basc no ens ha ajudat a comprendre millor els textos ibèrics, tal com hauria d’haver pogut fer si estigueren relacionades. Ara bé, pot ser ambdues llengües deriven d’una llengua anterior, alguna de les anomenades llengües aquitanes. El fet és que comparar basc i ibèric és un error, és com si compararem el català amb la llengua dels umbris, és cert que ambdues llengües deriven d’una anterior però entre una i l’altra hi ha més de dos mil anys de distància. Aleshores haurem d’esperar futurs treballs per vessar un poc més de llum sobre la qüestió.

Anuncis

FREDERIC II, LA FI DEL SOMNI UNIVERSAL

En la darrera entrada sobre el conflicte de les investidures havíem vist com la pujada al tron de Sicília del rei Frederic II suposa una gran embranzida cultural i econòmica al regne i com el Papa començà a preocupar-se de veure’s rodejat pel nord i pel sud per la dinastia Hohenstaufen.

Doncs bé, a canvi de ser coronat emperador Frederic II s’havia compromés davant del Papa a organitzar una Croada en Terra Santa com a penitència pels seus pecats. Però després de la coronació el rei no acabava de decidir-se a fer-la, s’estimava més estar-se als seus dominis mediterranis.  Passava els  dies a la Campanya, on el 1224 fundà la Universitat de Nàpols, sens dubte per crear un contrapés a la pontifícia Universitat de Bolonya. Fins i tot arribà a prohibir l’assistència dels seus súbdits a universitats estrangeres.

El 1225 davant l’amenaça de l’excomunió, Frederic II prometé fer la croada en un plaç de dos anys. No és que de cop tinguera una necessitat espiritual d’expulsar els infidels dels Llocs Sants, sinó que s’acabava de casar amb Violant de Brienne,  hereva del tron de Jerusalem i volia prendre possessió dels seus dominis. El Papa no prengué consciència que podia ser el primer pas cap a la construcció d’un imperi mediterrani sota la dinastia alemanya, tenia altres preocupacions, com la croada contra els albigesos o càtars del sud de França. Tampoc arribà a veure si el rei complia finalment el tracte, car morí el mateix 1227.

Mapa de la Sisena Croada

En 1227 marxà el rei amb les seues tropes de Bríndisi vers Síria, però una epidèmia els obligà a tornar. El nou Papa Gregori IX acusà el rei de ser l’Anticrist i l’excomunicà. Fins i tot encoratjà una croada de prínceps cristians contra el regne de Sicília. Però cap príncep s’atreví. Malgrat l’excomunió, el 1228 el rei marxa i arriba a Acre en setembre. Com que l’havien apartat de l’Església, ni Templers ni Hospitalers s’oferiren a ajudar-lo, així que Frederic trobà més convenient arribar a un acord amb el soldà d’Egipte al-Kamil, per a qui Jerusalem ja no tenia gaire importància, car anys de contínues guerres l’havien deixat en un estat lamentable. Així les coses el soldà li entregà les ciutats de Jerusalem, Betlem i Natzaret, conservant la tutela sobre la Mesquita d’Al-Aqsa i la de la Roca.

Tant el Papa, com el Patriarca de Jerusalem i el Mestre de l’Orde del Temple s’enfurismaren en escoltar aquesta notícia. Havien de compartir la Ciutat Santa amb jueus i musulmans i això no era el que s’esperava de les croades. A més a més, el Papa Gregori IX no podia consentir els beneficis en matèria de propaganda que li reportarien al Hohenstaufen. L’emperador fou coronat rei de Jerusalem en l’església del Sant Sepulcre, amb la presència dels monjos cavallers de l’Orde dels Cavallers Teutonics, que al remat esdevingueren el principal suport religiós del rei. L’acord amb el soldà també suposa un gran benefici per a les operacions comercials dels cristians.

Aprofitant el caos que regnava en l’illa de Xipre, el rei també aprofità per incorporar-la als seus dominis. Encara que a finals del segle XIII el regne de Jerusalem fou pres definitivament pels musulmans, els reis de Sicília mantindran el títol, que anant els segles passà a l’actual monarquia espanyola.

Entrevista entre el rei sicilià Frederic i el soldà al-Kamil

 

El Papa considerà que això no havia sigut una croada ni res, a més el rei havia establert un precedent perillós, d’ara endavant qualsevol príncep podia organitzar una croada, tinguera o no el vistiplau papal. D’aquesta manera procedí a alliberar els súbdits del rei Frederic de l’obediència. Mentre estava de retorn a casa, l’emperador se n’assabentà que el Papa pretenia envair-li el regne. Encara més, el seu propi fill Enric II, s’havia deixat convéncer pel Papa per proclamar-se rei.

La tensió entre pare i fill havia anat creixent des que l’Emperador havia augmentat l’autoritat dels prínceps alemanys a fi de garantir major fidelitat i obediència. Aquesta decissió no li sentà gens bé al fill, que s’havia recolzat en les ciutats per a governar i veia com el poder d’aquestes minvava. Tanmateix la rebel·lió del fill no acabà gens bé. Les tropes papals foren expulsades del regne de Sicília i anys més tard, el 1235 Enric fou destronat i succeït pel seu germà Conrad.

El Papa i l’Emperador signaren una treva i Frederic II tornà a l’Església, però la rebel·lió de les ciutats italianes continuà. A la batalla de Cortenueva, del 27 de novembre de 1237, la Lliga Llombarda fou derrotada i solament es mantingueren resistents algunes ciutats com Milà i Brescia.

La ciutat de Milà fou una de les que dirigí la Lliga Llombarda en les seues disputes contra l’Emperador.

El 1241 morí Gregori IX sent elegit successor Innocenci IV. No fou fins al 1244 que es decidí a alçar la pena d’excomunicació al rei, després d’aconseguir d’aquest el compromís d’alliberar els prelats empresonats i de tornar a l’Església els territoris usurpats durant anys de conflictes i tensions.

Però no fou el final. Volia convocar un concili però no es sentia còmode fent-ho en Itàlia, així que marxà a Lió i sota la protecció del rei francès va convocar el 1245 un concili en què excomunicà l’Emperador novament. Aquest acte provocà un nou alçament de ciutats italianes que distragueren l’atenció del rei en els seus darrers anys. El 1250 va morir el rei per un atac de disenteria, deixant el seu fill Conrat una situació complicada. La mort de Frederic II suposa la fi de la concepció imperial universalista, ja no hi hauria un altre imperi amb vocació de reunir la cristiandat sota una corona, almenys haurem d’esperar als anys de Carles V en el segle XVI. També s’imposava l’atomització d’Alemanya i Itàlia que havia de durar fins al segle XIX, però al mateix temps començava l’edat daurada de les ciutats italianes, el bressol d’un nou renaixement cultural, el Renaixement amb majúscules.

ERMITA DE SANT ANTONI DE BENITZAINA

font: campaners.com

L’Ermita de Sant Antoni de Benitzaina, sota l’advocació de Sant Antoni abat, és un edifici de planta rectangular construïda amb rajol, tosca, pedra viva i cal. Té un petit campanar sobre la porta d’accés.

Es troba en la partida de Benitzaina, en la part més oriental del terme de Xàbia i fitant amb els termes de Dénia i Gata.

La va construir al segle XVIII la família Bas de Xàbia.

Al segle XVIII hi ha un creixement de la superfície conreada vinculat al conreu de la vinya. Era freqüent passar llargues temporades al camp, sobretot l’estiu, en zones relativament llunyanes als nuclis de població. Llavors s’alcen per suplir les necessitats religioses dels propietaris, treballadors i famílies dels treballadors.

A Xàbia hi havia un total de 6 ermites amb característiques semblants, de les quals en sobreviuen 4. Una és aquesta i les altres són la de Sant Hermenegild i la de Sant Martí, ambdues al Cap Martí, Sant Sebastià al Rebaldí i Sant Jaume als Julians. Sant Jeroni i Sant Vicent de les Cansalades han desaparegut. Totes són de propietat privada.

Sobre la partida Benitzaina, el seu mot sembla ser el típic d’ascendència musulmana formada per la partícula beni- més el patronímic Zayna.

Per arribar-hi des de Xàbia

Per arribar-hi des de Gata

INSTITUCIONS ROMANES, EL CENSOR

                                                                                                    

Entre les magistratures romanes republicanes hi havia el censor, un òrgan col·legiat, és a dir, que estava format per dos membres i que s’encarregava en un primer temps d’escriure en una llista els noms de la població amb dret de vot i els seus béns, çò és, elaborar el cens. Amb el temps incorporà altres funcions, tals com: vetlar per la moral romana (d’on ve la paraula censura), aprovar les obres públiques i elegir els candidats a ocupar el càrrec de senador.

En un principi estava oberta únicament als patricis, però més tard hagué d’obrir-se als plebeus. Per restringir l’accés d’aquestos o almenys per dificultar-ho, a partir del segle II a.C s’exigí que el càrrec de censor fora ocupat per aquells que hagueren exercit prèviament les altres magistratures.

Amb l’imperi, aquesta magistratura quedà abolida i les seues funcions foren assumides per l’emperador.

FREDERIC II, STUPOR MUNDI

Frederic II Hohenstaufen

Frederic II, de la dinastia alemanya  Hohenstaufen, va nàixer l’any 1194 a la ciutat italiana de Jesi, prop d’Ancona. Son pare era l’emperador Enric VI i sa mare, Constança de Sicília. Dos anys després del seu naixement va quedar orfe per part de pare i sota la tutela de sa mare. Abans de morir l’emperador però, havia comprat alguns prínceps alemanys, els quals  s’afanyaren a coronar l’infant Rei de Romans, el títol que permetia accedir a la corona imperial. Tanmateix per precaució sa mare decidí endur-se’l als seus dominis, el regne de Sicília (que no sols incloïa l’illa, sinó també els territoris meridionals de la península Itàlica: la Campània, Molise, Pulla, Basilicata i Calàbria). El 1198 fou coronat en Palerm rei de Sicília.

Abans de morir, la reina Constança intentà deixar el seu fill sota la tutela del Papa, així i tot en morir la reina caigué en les xarxes de Markward von Anweiler, un antic administrador del regne i del qual la reina s’havia desfet perquè havia omplert la cort de funcionaris alemanys que administraven el regne en benefici propi. L’infant Frederic va escriure al Papa Inocenci III exposant la situació vexatòria a la que el sotmetia Markward i el Papa tardà 5 anys en actuar,  assumint personalment la tutela del jove rei. El regne es convertí a poc a poc en un féu dels Estats Pontificis. Mentrestant Frederic fou educat en un ambient en què confluïen tres tradicions culturals diferents: la tradició europea-normanda, la greco-bizantina i l’àrab. Aquesta educació acurada el convertiren en un monarca il·lustrat que era capaç de parlar 5 llengües: llatí, grec, àrab, provençal i sicilià i que es decidí a reformar el seu regne. Amb tot no aprengué una paraula d’alemany, la llengua dels seus súbdits imperials.

Catedral de Palerm. Palerm fou la capital del regne de Sicília.

L’any 1208 arribà a la majoria d’edat i prengué la decisió d’assumir el tron personalment. Una de les seues primeres reformes fou inventariar les propietats de la monarquia, per constatar que moltes terres havien sigut usurpades . Llavors ordenà la devolució al regne de totes les terres, els propietaris de les quals no pogueren demostrar la seua propietat. També tallà tota influència pontifícia en el govern, motiu que causà gran preocupació en Inocenci III. El problema radicava en que com a rei de Sicília i Emperador del Sacre Imperi, els territoris del Papa quedaven embolcallats pels territoris de la dinastia Hohenstaufen. Per això, domesticar el rei era de suma importància per al pontífex. El Papa orquestrà el matrimoni de Frederic amb Constança d’Aragó, filla d’Alfons el Cast d’Aragó i vídua del rei d’Hongria i que havia demostrat una gran devoció papal.

El rei continuà amb les seues reformes: expulsà els pisans de tots els ports de Sicília, els més importants dels quals havien sigut venuts per Markward a la República de Pisa. La liberalització dels ports sicilians permeté convertir l’illa en una parada obligatòria en les xarxes comercials del període. Reafirmà l’autoritat reial sobre els nobles, l’Església siciliana i les ciutats lliures. Fundà la Universitat de Nàpols, en què es formaven els futurs funcionaris del regne  i recolzà l’Escola de Medicina de Salern, una de les més prestigioses d’Europa. Quan no estava dedicat al govern o a la guerra, es dedicava a la poesia i s’interessava pels avanços científics del món àrab. Finalment reintroduí en l’illa el dret romà. Per tot això era conegut com a Stupor Mundi.

Tornant arrere en el temps, quan Frederic II era un xiquet, una facció de prínceps alemanys elegí emperador  Odó de Brunswick, membre de la dinastia Welf (els seus partidaris rebran el nom de güelfs). Inocenci III mantingué una actitud vacil·lant. De cara a la galeria es mostrava a favor del príncep Hohenstaufen, però sota taula recolzava els güelfs, ja que, si no podia sotmetre el rei, almenys s’asseguraria que Sicília i l’Imperi no estigueren sota el control de la mateixa família. Odó va demostrar que en cas de vèncer, tampoc seria un acòlit del Papa. A més considerava que el regne de Sicília havia quedat lligat a l’Imperi (encara que això no era cert) i es llançà  a la conquesta de Sicília. Conquerí la part continental i haguera conquerit també Palerm si el Papa no haguera retirat a última hora el seu recolzament, demanant l’ajuda de França i Anglaterra contra els güelfs. En 1212 el Papa proclamà Frederic Emperador.

Frederic, conscient de la seua situació, hagué de sotmetre’s al Papa. A canvi de la corona imperial i del reconeixement del seu fill com a Rei de Romans, hagué de fer algunes concessions a l’Església. Amb el suport d’Inocenci III, l’Emperador inicià la reconquesta del seu regne marxant cap al nord i aconseguint la submissió de les ciutats rebels. El 1214 es produí la Batalla de Bouvines, entre França i l’emperador Odó, que contava amb el recolzament d’Anglaterra (havien canviat de bàndol), Flandes i Brabant. Odó fou derrotat i perdé totes les seues aliances. Inocenci III ja havia mort quan un nou Papa, Honori III, coronà definitivament Frederic II com a Emperador.

Representació de la batalla de Bouvines en la miniatura d’un llibre.

 

EL POBLAT IBÈRIC DE L’ALT DE BENIMAQUIA

Part del jaciment.

El poblat de l’Alt de Benimaquia es troba a la Xara, en terme municipal de Dénia. Ocupa l’extrem nord-oest del massís muntanyenc del Montgó i es situa a 225 metres sobre el nivell de la mar.

Les excavacions arqueològiques foren iniciades als anys 60 per H.Schubart, D.Fletcher i J.Oliver.

Es tracta d’un poblat de 0’50 hectàrees, de planta triangular i escalonat en diferents terrasses, pertanyent a la cultura ibèrica. Es troba fortificat per un mur de pedra, rematat amb fang, de 100 metres de longitud, una amplària de 2 metres i alçada aproximada de 3 metres. Tot i que l’alçada possiblement arribava als 4 metres. 6 torres adossades a la muralla complementen el conjunt. Un carrer central articula els diversos habitatges, els quals es construeixen adossats a la mateixa muralla.

Es situa prop d’una altra ocupació ibèrica a major altura i que es coneix amb el nom de Pic de l’Àguila.

Les restes més tardanes ens donen una ocupació inicial del segle VI a.C. Posteriorment hi ha evidències de destrucció per foc i una segona ocupació, en el mateix segle, que ja continuaria fins al segle III a.C.  Les restes que s’hi han trobat consisteixen a fragments de ceràmica, a mà i a torn, amb decoració geomètrica i àmfores d’estil fenici, així com olles, plats, fíbules, pesos de teler, etc. Així com peces de metall, com utillatge per al camp.

Plat pintat trobat al jaciment.

La seua ubicació estratègica, en alt i dominant bona part de les valls dels rius Gorgos i Girona així com de la costa, es bastant típica en època ibèrica. Això pot indicar-nos una situació de conflictivitat entre les diferents tribus ibèriques, però també un lloc de control del conreu de la vinya.

El més interessant són les evidències d’activitat vitícola que ens dóna el jaciment. L’abundància d’estructures amb forma de cup, restes de pinyols de raïm, plataformes per al premsat del raïm o bótes per a la recollida del most ens parlen d’una intensa activitat. Recents investigacions també han apuntat que el vi fora un element de prestigi i no una beguda popular, com entre els grecs o els romans.

Les restes fenícies ens indiquen que el poblat estava integrat en la xarxa comercial d’aquest poble, a camí entre els dos grans centres d’Ibussim (Eivissa) i Kart Hadasht (Cartagena).

Reconstrucció del poblat.
Font: historiadedenia.wordpress.com

Per més informació, podeu consultar: http://la-contestania.blogspot.com.es/2011/11/lalt-de-benimaquia.html

INSTITUCIONS ROMANES, EL PRETOR

En els temps de la monarquia, la funció d’un pretor era bàsicament la de comandar l’exèrcit. Tanmateix a principis del segle IV a.C, aquesta funció la prendrà el cònsol. Llavors cap a l’any 367 a.C la figura del pretor es reconverteix en un administrador de la justícia. A partir del 337 a.C s’obrí a tots els ciutadans romans, independentment del seu nivell econòmic.

Inicialment era una única figura, però a mesura que Roma creixia, esdevingué un càrrec col·legiat. Així hi hagué dos pretors, el pretor urbà s’encarregava d’administrar justícia entre els ciutadans de Roma i el pretor peregrí s’encarregava dels litigis entre els romans i els altres habitants de la República.

Als dos inicials s’afegiren 4 més, un en cada de les noves províncies: Sicília, Sardenya-Còrsega, Hispània Citerior i Hispània Ulterior respectivament. A diferència dels seus homòlegs de la capital, els provincials posseïen imperium.

El càrrec de pretor s’exercia durant dos anys i eren elegits en comicis centuriats. A partir del 180 a.C es decideix que un pretor havia de tindre com a mínim 40 anys. Encara que el cònsol  Sul·la rebaixà l’edat fins als 30. En aquest moment els pretors provincials havien assumit altres funcions de caràcter financer. La reforma de Sul·la els deixà novament en funcions exclusivament jurídiques. El govern de les províncies passà a mans dels propretors, tot i que per a ser propretor calia haver exercit primerament el pretori. En lloc de crear un pretor per província, s’hi afegiren dos més de manera que els 6 pretors havien de viatjar per les distintes províncies.

Cèsar encara incrementarà el nombre a 12 i arribaran a 18 durant l’Imperi. Amb el Baix Imperi el seu nombre es redueix a 1.

EL CONCORDAT DE WORMS,1122

Catedral de Worms, ciutat de la Renània-Palatinat on es signà la Dieta de 1122.
(font: http://www.panoramio.com/photo/2842412)

En la darrera entrada sobre el Conflicte de les Investidures, havíem vist que amb la mort de l’emperador Enric IV i la successió en un emperador favorable als interessos de Roma (Enric V), es consumava el triomf del Papat sobre l’Imperi.

Tanmateix, tot després d’haver-se coronat emperador, el jove Enric V envià els seus emissaris a Roma per tal d’informar al Papa, que des d’aleshores recuperava l’antiga prerrogativa imperial de nomenar bisbes. La notícia caigué com un gerro d’aigua freda sobre Pasqual II. El 1106 fou convocat el concili de Guastalla, en el què es va decidir l’excomunicació de l’Emperador. Però, en veure que no sortiria l’efecte esperat i en part cansat de tanta disputa, decidí prendre la via conciliatòria. De manera que el Papa li proposà un acord, pel qual l’Església alemanya renunciava als seus béns materials. Des d’aleshores el clergat s’hauria de mantenir amb les almoines i delmes dels fidels. A canvi, Enric V renunciava a les investidures. El 1110 es signava el Concordat de Sutri.

El 1111 l’Emperador viatjà fins a Roma per coronar-se. L’acte havia de tindre lloc el 12 de febrer en la basílica de Sant Pere. Durant aquesta, el Papa comunicà a la resta de cardenals els acords presos en Sutri. Quan els assistents escoltaren que la pau es comprava mitjançant els seus béns, esclataren en còlera i la cerimònia hagué de ser suspesa. Amb tot Enric V féu retindre el Papa i els cardenals en la basílica. Aprofitant la conjuntura i sota coacció, l’Emperador fou coronat, a més aconseguí que el Papa li atorgués de nou la potestat d’investir càrrecs eclesiàstics.  Una vegada alliberat, Pasqual II es defengué dient que havia actuat sota coacció i decidí excomunicar l’Emperador novament.  Pasqual II va morir el 1118 sense que s’haguera pogut materialitzar cap acord.

L’elegit per a la successió fou Joan Coniulo, sota el nom de Gelasi II. L’Emperador declarà nul·la aquesta elecció i feu elegir Papa a Maurici Bourdin, qui prengué el nom de Gregori VIII. Gelasi excomunicà a l’antipapa en un intent de recuperar la legitimitat. El 1119 morí Gelasi II i li succeí Gui de Borgonya, amb el nom de Calixte II. Fill del duc de Borgonya, tractà immediatament un apropament a l’Emperador i li demanà de reunir-se a la ciutat de Reims. Enric V hi acudí sense gaire voluntat d’arribar a una solució satisfactòria per a ambdós, així que el 1119 fou novament excomunicat. Amb l’ajuda normanda, el nou Papa també recuperà la ciutat de Roma. Mentrestant, l’antipapa Gregori VIII havia fugit a la ciutat de Sutri, hi romandrà fins a la seua detenció el 1121.

L’antipapa Gregori VIII es sotmet al papa Calixte II. Miniatura provinent de les Cròniques de Nuremberg, obra de Hartmann Schedel (s.XIV)

Una vegada consolidada la seua posició, el Papa Calixte II proposa un encontre a l’Emperador a la ciutat alemanya de Worms (a l’actual estat de Renània-Palatinat). Allà també hi acudiren els prínceps i els bisbes alemanys. De l’encontre nasqué una dieta, per la qual Enric V renunciava a les investidures i acceptava que l’elecció dels càrrecs fora duta a terme pel capítol catedralici de cada diòcesi. D’aquesta manera, Enric V sols podia investir bisbes en qualitat de senyors feudals, ja que els bisbes provenien de la noblesa i tenien patrimonis. També es reservava un vot de qualitat, en cas que es produiren eleccions disputades, però aquest vot es restringia al territori alemany de l’Imperi. Les diòcesis borgonyones i italianes quedaven lliures.

El 18 de març 1123 es convocà el Concili de Laterà, en què la Dieta de Worms fou ratificada. En aquest concili també es promulgà la primera croada, que ajudarà a canalitzar els desitjos de conquesta dels princeps europeus. El 1124 morí Calixte II, heretant el papat Lambert Scannabecchi, més conegut com a Honori II.

Enric V va morir el 1125, sense descendència. Havia nomenat successor el seu nebot Frederic de Suàbia, de la casa Hohenstaufen. Tot i això, la successió no va ser ben presa per la noblesa alemanya, que observava amb temor com el títol imperial tornava a ser hereditari i es vinculava a una família. Així la noblesa elegí a Lotari II de Saxònia com a nou emperador. Frederic II no acceptà aquesta elecció i esclatà una guerra civil dins l’imperi. El Papat es decantà per Lotari, ja que havia mostrat més suport a la Dieta de Worms. Finalment els Hohenstaufen foren derrotats.

Amb Lotari II les relacions entre el Papat i l’Imperi es normalitzen, fins i tot col·laboraren en l’intent de conquesta del regne normand de Sicília. Finalment l’emperador morí el 1137 i aquesta vegada Frederic II es féu amb la corona imperial. Sota els Hohenstaufen el conflicte de les investidures tornarà a rebrotar.

LA BATALLA DE LLUTXENT, 1276

L’any 1276 va morir el rei Jaume, després d’un regnat d’èxit  (havia quasi doblat els seus dominis, havia aconseguit molta autonomia del poder reial respecte de la noblesa i havia expandit el cristianisme en territoris musulmans). Tanmateix en el darrer any es manifestaren alguns fracassos: sector de la noblesa qüestionà el successor reial, els musulmans del Regne de València es revoltaven contra els abusos senyorials i l’incompliment dels tractats de conquesta. Unit a la seua avançada edat, la salut del rei se’n va ressentir notablement.

Assabentat d’aquest estat, el cabdill Al-Azraq va tornar del seu exili granadí per aprofitar la situació i culminar el seu projecte. La tercera revolta mudèjar es va encetar amb l’atac a la ciutat d’Alcoi, baluard cristià en terres musulmanes. El dels ulls blaus va trobar la mort a les portes de la població, segons diuen amb intervenció de Sant Jordi. La mort del líder dels revoltats no va suposar el  final, car el seu fill va saber prendre el control.

Així al mes de juny els mudèjars prenen el castell del Xiu. Aquest albacar es situa a l’orient de la Vall d’Albaida, a l’altra banda de les muntanyes que cerquen la Safor i en el naixement del riu Vernissa. Des del castell es controla un ample territori, entre el Benicadell pel sud i el port de Xàtiva pel nord. Es troba així en una important cruïlla, tant del camí que des de Xàtiva baixa a Alcoi, com del que baixa a Gandia. A més a més per al coneixedor de les sendes de muntanya, no fora gaire difícil arribar a la Valldigna o a les terres de la Ribera. Llavors és un important punt estratègic, si el que es pretenia era expandir la revolta fins al Cap i Casal.

Prop del castell s’havia fundat Llutxent com a pobla cristiana, llavors l’ocupació de l’albacar féu sonar la veu d’alarma de la població local. Volgué la casualitat que el rei Jaume es trobés en Xàtiva. Ens conta el monarca en el Llibre dels Fets que una vegada coneguda la notícia, va voler acudir personalment per presentar batalla però la seua salut li ho impedí. En conseqüència envià un home de confiança, Garcia Ortiz d’Azagra i al mestre de l’Orde del Temple, Arnau de Castellnou. Ramon Muntaner ens diu en la seua crònica que el mateix rei acudí en llitera a la batalla, segurament una exageració de l’autor.

Les tropes cristianes es van apostar sobre un turó conegut com a Puig del Còdol o Mont Sant. Entre aquest i el del castell hi ha una petita depressió anomenada Barranc de la Sang, a causa de la desfeta produïda. Car els soldats jaumins foren massacrats. El rei relata en la Crònica que els sarraïns eren més de 400 genets, 500 cavallers i 300 homes a peu. Probablement no foren tants, però el rei volgué justificar així la derrota.

Garcia Ortiz i el seu fill Berenguer d’Entença moriren, mentre que el Mestre Templer i alguns monjos-soldats foren capturats i empresonats al castell de Biar, del qual aconseguirien fugir més tard. A finals de juliol morí el rei Jaume i la revolta prosseguí fins que fou sufocada pel nou rei, Pere el Gran.

El castell fou recuperat pels cristians, sense aparentment massa conseqüències negatives per a la població morisca, la qual va continuar habitant les petites alqueries del voltant fins al segle XVII. La consolidació del procés de conquesta i repoblació així com els avanços de la ciència feren perdre al castell la seua posició estratègica.

INSTITUCIONS ROMANES, L’EDIL

L’Edil era una institució romana administrativa, és a dir, els edils s’encarregaven de gestionar la ciutat. Vetlaven pel bon estat dels edificis, tant públics com privats, dels temples, de la neteja dels carrers i del manteniment del clavegueram. Vigilaven les fonts, per tal que les aigües no es contaminaren o deixaren de brollar correctament. Observaven el manteniment de l’ordre públic i moral, imposant multes i evitant que certes activitats foren exercides en determinades àrees de la ciutat. També controlaven els mercats, de manera que els mercaders no estafaren els consumidors. Organitzaven jocs i supervisaven de les terres de pasturatge públic. Vigilaven que ningú s’aprofités dels terrenys públics i de què el gra fóra administrat correctament, aplicant-hi baixes taxes al cereal o repartint-lo gratuïtament si hi havia situacions de carestia. Els diners de taxes i multes eren reinvertits en el manteniment de la ciutat.

Sembla que els edils foren originalment uns auxiliars (aedes) del temple de la deessa agrícola Ceres, d’on prendrien el nom i mantindrien l’atribució del subministrament de gra. Començaren per auxiliar els tribuns per, amb el temps, incorporar més i més atribucions. Tanmateix amb l’imperi començaren a perdre pes, assumint altres institucions les seues responsabilitats.

També varià el seu nombre. Primer els edils eren dos, provinents del patriciat, però a partir del segle IV s’incorporen dos edils més plebeus, fins que Juli Cèsar incorporà dos més, també d’extracció plebea.

Eren elegits en comicis tribuns, és a dir, per les tribus de la ciutat de Roma. No posseïen imperi, però la seua figura era inviolable.

RIURAUS

Riurau d’Arnauda, a Xàbia (font: xabiaaldia.com)

El riurau tal vegada siga l’edifici més emblemàtic de la Marina Alta, encara que també és possible trobar-los a les comarques veïnes, a la Safor o a la Vall d’Albaida i fins i tot en altres indrets, tot i que més anecdòticament, com l’Horta de València

El riurau és un edifici de planta baixa i dues naus, amb teulada a dues aigües i amb nombrosos arcs que afavoreixen la ventilació. Tot i que hi podem trobar moltes tipologies, fins i tot dins un mateix terme municipal, perquè diuen que de riuraus no hi ha dos iguals.

Riurau a Gata de Gorgos, la Marina Alta

Es vinculen al treball del raïm moscatell i la pansa, una pràctica heretada del temps dels musulmans. La pansa i en general qualsevol producte deshidratat, era un element molt important de la gastronomia mediterrània en un temps en què no hi havia maneres efectives de conservar els aliments. La pansa s’ha treballat de manera ininterrompuda des de l’Edat Mitjana però hem d’esperar fins al segle XVIII-XIX per contemplar la seua època daurada. En aquest moment la pansa s’hi exportava des de Dénia, Gandia, València o Alacant arreu del món. Eren els britànics els principals consumidors, car en tindre un imperi colonial tan extens, era un producte molt apreciat per a l’alimentació dels exèrcits durant les grans travesseres marítimes.

Riurau del Mas del Fondo,a Massarrojos (l’Horta) (font: hortaneta.wordpress.com)

El riurau acompleix una funció primordial, protegir la pansa de la climatologia valenciana. Si ens fixem en la distribució geogràfica dels riuraus, des de la Marina Alta fins a la Vall d’Albaida s’hi dibuixa un arc caracteritzat per una pluviositat important, que pot arribar a ser destructiva des de finals d’agost fins a la tardor, moment que coincideix amb la verema.

Els riuraus es construïen sempre al camp, escenari de la vida de les gents a l’estiu, car hi havia moltes tasques a fer, a banda que les temperatures eren més benignes. Allà s’hi estaven fins acabar la temporada. Aquest ritual s’anomena a Xàbia “anar a la renda” i encara és manté hui en dia, tot i que l’agricultura ja no és l’objectiu. A l’hivern els riuraus romanien tancats, els ulls eren cegats amb els mateixos canyissos, per impedir sobretot ,que els animals salvatges pogueren causar qualsevol dany.

Riurau dels Cabrera, Xàbia (la Marina Alta)

Sobre l’origen d’aquesta paraula tan curiosa, els filòlegs i estudiosos encara no s’hi posen d’acord i s’hi barallen diverses hipòtesis. Així alguns defensen un origen àrab de la paraula, de l’àrab rafraf (porxada o cobertís). D’altres però defensen que és una paraula d’origen occità,  lo rurau mot que també hi trobem en aquesta llengua. De fet alguns afirmen que el riurau fou dut des de l’Occitània, no en va l’auge de l’explotació pansera i el bastiment dels primers riuraus, que tenim documentats, coincideixen amb el temps amb una important immigració vinguda des de la Provença i el Llenguadoc, terres en les quals el conreu de la vinya és molt important. Aquestes gents llavors portaren amb elles algunes innovacions, entre elles el riurau, que permeten diferenciar el conreu de la pansa modern d’aquell que s’havia estat fent abans del segle XVIII.

Riurau Gran a Jesús Pobre, la Marina Alta.

El riurau no sempre ha tingut la forma que coneixem actualment, ha evolucionat al llarg del temps i encara podem trobar en peu exemples de les diferents formes. Els primers riuraus es trobaven annexos a la casa de camp, no tenien els característics arcs de mig punt, sinó que els arcs eren adintellats. Després eixos arcs adintellats es convertiren en els que coneguem hui en dia i trobem alguns riuraus aïllats, sense un habitatge annexe. El nombre d’arcs també varia, podem trobar riuraus d’un ull, de dos, de tres, de quatre… El tamany del riurau ens indicaria el volum de la pansa manufacturada.

Encara se’ns planteja el dubte de com es protegia la pansa prèviament, si tenim en compte que es treballa des de l’Edat Mitjana. Probablement s’hi bastiren una sèrie de construccions efímeres fetes amb canyís o fusta que no han arribat fins als nostres dies. La substitució d’aquestes primitives estructures per d’altres més robustes, ens parla d’una extensió del conreu de la vinya i d’un increment del treball de la pansa que necessità millores estructurals.

Pel que fa als materials. Aquests també variaven segons la ubicació, els materials emprats eren els que abundaven al terreny, Així a la Marina predominen els riuraus de tosca, mentre que a la Safor o a la Vall d’Albaida és la rajola d’argila i el tovó.

Aprofitant aquest ric patrimoni, s’està organitzant una ruta dels riuraus que involucrarà diversos pobles de la Marina Alta, més informació a: http://va.xabia.org/ver/1645/Ruta-de-los-Riuraus.html

Riurau de Ferrandet, a Benissa (la Marina Alta)

LA DERROTA D’ENRIC IV (1085-1106)

Enric IV entrega al seu hereu Enric V els símbols del seu poder.

L’any 1085 Gregori VII va morir i en Roma continuava instal·lat l’antipapa Climent III. El successor de Gregori fou l’abat del monestir de Montecassino, Dauferi de Fausi. Amb el nom de Victor III, el seu pontificat fou molt curt. En Roma les forces aliades de l’antipapa controlaven la ciutat, llavors el nou Papa optà per mantindre’s en el seu monestir. Convocà un concili a Benevent per excomunicar Climent, però sense cap resultat. El 1087 va morir després d’una malaltia.

El seu successor fou Otó de Chantillon, més conegut com a Urbà II. La seua política anava a continuar la línia marcada de Gregori VII tal com deixà veure en una de les seues primeres intervencions com a pontífex: “tot allò que ell rebutjà, jo ho rebutge, tot allò que condemnà, jo ho condemne, tot allò que estimà, jo ho estime, tot allò que ell considerava vertader, jo ho confirme i ho aprove”. Una de les seues primeres missions fou la de tractar de recuperar Roma, buscant l’ajut dels normands de Sicília. El 1088 les forces de l’antipapa i les del Papa s’enfrontaren en la ciutat eterna i finalment Urbà aconseguí recuperar-la. Seguidament va excomunicar Climent III i l’emperador Enric IV i va buscar l’aliança de les, cada vegada més boiants, ciutats del nord d’Itàlia. La Lliga Llombarda va aglutinar les ciutats de Milà, Lodi, Piacenza i Cremona.

La següent missió va ser la de tractar de restar poder a l’emperador, així intentà reforçar la influència papal en Alemanya i cercar aliances entre les cases nobiliàries rivals de l’emperador. També va proclamar que els eclesiàstics no estaven de cap manera obligats a jurar fidelitat als senyors laics. Tanmateix el 1089 l’antipapa Climent III va prendre la ciutat de Roma i va expulsar el Papa.

Paral·lelament un altre conflicte s’havia anat gestant. El fill hereu d’Enric IV, Conrad havia sigut deixat en Itàlia sota la tutela de l’Arquebisbe de Milà. Aquesta circumstància fou aprofitada per la marquesa Matilde de Toscana, que no dubtà en influir el príncep i guanyar-lo per a la causa papal.  Coronat com a rei d’Alemanya en 1087 i d’Itàlia en 1096, es mostrà obertament a favor dels postulats de Gregori VII i feu jurament de fidelitat al Papa Urbà,  fet pel qual son pare decidí desheretar-lo i nomenar un altre fill, el futur Enric V, com a hereu de l’imperi. Conrad es casà amb Constança, la filla del rei sicilià Roger I i morí en Florència el 1101 sense haver aconseguit mai exercir el poder.  Dos anys abans havia mort el Papa Urbà Ii sense haver aconseguit tampoc cap triomf.

El seu successor fou el monjo Rainier de Bleda, que prengué el nom de Pasqual II. Aquest va assajar una estratègia semblant a la d’Urbà. Aconseguí capgirar l’hereu del tron imperial fins que aquest es revoltà contra son pare. Així esclatà una guerra civil que havia de durar 5 anys. Enric IV fou empresonat pel seu fill però aconseguí fugir. Anglaterra, França i Dinamarca es van mostrar obertament a favor d’Enric IV, el rei Coloman d’Hongria tampoc podia oblidar que uns anys abans l’emperador l’havia ajudat en la conquesta de Croàcia. Així les coses el Papa aconsellà a Enric V arribar a una solució pactada. En la Dieta de Magúncia de 1105 Enric IV abdicà en favor del seu fill i es va retirar a la ciutat de Lieja, on morí un any després. Amb un emperador sota la influència papal i després d’haver recuperat la ciutat de Roma (1100), semblava que 20 anys després de la mort de Gregori VII, el Papa havia guanyat la partida.